Noves inQUIETuds

Ja fa un any que vaig llegir el llibre. Em va marcar, i molt.

Una de les conclusions a les que vaig arribar va ser que escriure, parlar o exposar les vivències respecte de certes situacions pot ajudar a molta gent. http://segoncurseportafolirosa.blogspot.com/2011/01/quiet.html

Poc temps desprès d’haver fet aquesta reflexió varen diagnosticar-me un càncer de pit. I clar, el primer que vaig fer, abans inclòs del diagnòstic, va ser buscar informació. El que més em va ajudar varen ser els testimonis d’altra gent que patia la mateixa malaltia.
Va ser aquesta mateixa conclusió la que, junt amb altres coses, em va fer crear el meu propi bloc per expressar els sentiments, processos i experiències d’aquesta nova etapa de la meva vida. Així mateix ho vaig reflectir a la primer entrada del bloc: http://rosa-cancerdemama-com.blogspot.com/2011/02/hola-me-llamo-rosa.html

Ara puc afegir que, no sé si he pogut ajudar a algú que hagi llegit la meva història o forma d’actuar davant l’adversitat, però tot i que despullar-se dels sentiments sigui difícil, es gratificant fer-ho.

Record un altre llibre que he llegit i que podria comparar amb aquesta obra, és el d’Irene Villa, “Saber que se puede, 2004. Ed. Martínez Roca, S.A. En aquest llibre l’autora relata la seva vida, abans i desprès de l’atemptat de la banda terrorista ETA, que li va costar perdre les dues cames. El primer títol, té una frase que m’agrada molt “las barreras las pones tú”. Em recorda el curt que vàrem veure del “Circo de la Mariposa”. Com diu l’autora “el primer paso para hacer cualquier cosa es creer en uno mismo. Por eso es tan importante una educación que potencie la autestima y la seguridad en uno mismo”

De totes aquestes obres, a banda d’aquesta actitud positiva envers la vida dels autors esmentats, afegiria a les reflexions ja realitzades, com a principis bàsics d’actuació a la vida (en tots els entorns possibles) el de no posar barreres a ningú, l’empatia per posar-nos en la pell dels altres, enfocar la mirada sobre el que podem fer enlloc del que no podem i sobretot, creure en les possibilitats d’un mateix i la dels altres.

PINZELLADES

No tenc dubtes, entre totes les làmines del bloc de plàstica, les que més m’agraden són la del fons de la mar i la del bodegó en tinta xina.

La primera, perquè el tema en sí mateix, m’apassiona. Navegar, pescar i la mar formen part de la meva vida i de molt bons moments. Si a això l’hi afegim, d’una banda, la tranquil•litat i pau que en va proporcionar pintar amb ceres, i d’altra banda, l’expectació que em causava bussejar pel resultat final, dons, aquest dibuix no podia faltar!

La segona, perquè en un primer moment, no em deia rés això de pintar amb la tinta xina. Però quan vaig començar a fer proves i textures, sorpresa!!!!, no era tant avorrit com jo pensava. Crec que el trencaclosques que suposava buscar tantes textures diferents va acabar per motivar-me. Finalment, poder aplicar aquesta tècnica per a fer un dibuix i veure el resultat, em va encantar. L’experiment de buscar tantes textures, tenia un nou significat.




He gaudit molt amb aquesta assignatura. M’ha ofert un contrast de sensacions molt ampli. D’una banda, una curiositat per veure els resultats finals i començar a utilitzar un nou material o tècnica, em feia anar a 100 km/h, però per l’altra, mentre ho feia, la pau i la tranquil•litat m’absorbien. No tan sols he pogut experimentar amb materials que no recordava la darrer vegada que els havia emprat, també he trobat sentit a la manera i el perquè d’utilitzar-los. He gaudit dibuixant sense que el perfeccionisme m’ofegués. El llapis, el pinzell, fins i tot el cordó de sabates o el mocador de paper que vaig fer servir per la tinta xina, es deixaven portar, perquè es tractava d’aprendre i he après!!!!!. Sí, he après molt, i no tant sols de plàstica, sinó de la paciència, de la forma d’explicar, d’ensenyar, d’atendre, de fer, de motivar, de guiar ... de na Carmen.

PENSANT EN ELS ALTRES

El documental “Pensant en els altres” s’ha realitzat a l’any 2002, a una escola pública d’una ciutat de 8000 habitants del Japó. El reportatge, premiat per diversos festivals, té com a protagonistes els alumnes de la classe de quart de primària i el mètode d’ensenyança del seu professor Toshiro Kanamori.
Aquesta gravació recollida durant tot l’any escolar, mostra una manera diferent d’ensenyar i aprendre a viure. El professor Toshiro comença la primera classe expressant l’objectiu del curs: ser feliços. Efectivament, basa l’aprenentatge en la felicitat i dóna la clau per a aconseguir aquest objectiu, que és pensar en els altres.
Per a Toshiro, la vida té un gran valor, és única i l’hem d’aprofitar, l’hem d’omplir de felicitat i això s’aconsegueix reafirmant i valorant els punts forts propis i alhora, els punts forts de les altres persones.
Per a aconseguir aquesta empatia, el mestre fa escriure cartes als nens, on expressen els seus sentiments. No es tracta d’una redacció sobre un tema programat, sinó sobre les experiències, vivències, alegries, tristeses, sentiments ... que els nens desitgen contar. Els nens escolten als companys que llegeixen la seva carta i opinen, aprenen a buscar dins ells els sentiments que provoquen les emocions expressades pels companys i d’aquesta forma, comprendre’ls, perquè extreuen del seu interior l’efecte que produiria en ells aquestes vivències. Un exemple molt clar és el de la nena que havia perdut el seu pare als tres anys i fins que no ha escoltat la carta del company que ha perdut a la seva avia i els sentiments que això li provocà, no havia pogut parlar del tema.
Aquesta ensenyança abraça un context molt ampli, surt fora del temps de classe i de l’escola. Els nens continuen reflexionant i exposant els seus pensaments i sentiments mentre mengen. Per a consolar un company que ha perdut al seu pare, el visiten a casa seva i li porten unes llaminadures. És un clar exemple, d’un espai educatiu que no queda delimitat per l’edifici i el material escolar, sinó que es trasllada a l’entorn natural: una excursió pel camp, jugar al pati amb el fang, amb la neu.
El professor Toshiro, afronta el complexa món de les relacions i el respecte mutu, amb convicció, per davant d’altres matèries considerades primordials pels currículums i ho fa de manera que l’aprenentatge dels nens sigui significatiu. Un exemple molt clar és la quantitat de temps que dedica a reflexionar als seus alumnes sobre les actuacions de menyspreu que ha observat en ells i l’efecte que això produeix sobre els companys.
Un altre aspecte molt important i significatiu del mètode d’aquest professor, és que escolta als infants i respecte les seves decisions. Quan castiga a un nen a no provar la barca que ha construït durant el curs amb un grup de companys, perquè no para de parlar, varis companys surten en la seva defensa: un exposa que el càstig és desproporcionat, un altre diu que si el seu company no pot gaudir de la barca, ell tampoc, una altra nena mostra la seva angunia per la situació. El professor reflexiona davant aquestes exposicions i retira el càstig.
Personalment, dir que recomanaria aquest documental a qualsevol mestre, professor, pare, mare, nen, en definitiva a tothom. És un clar exemple de com ensenyar i aprendre a ser persona i viure en societat. És un reportatge que obriria els ulls a aquelles persones que pensen que a l’escola, l’aprenentatge es basa en fer fitxes darrera fitxes, memoritzar i treure bones notes.
Crec que el professor Toshiro desenvolupa una sèrie de valors molt difícils d’ensenyar com l’empatia, el respecte mutu, la tolerància, la convivència i a més a més, ho fa de manera significativa per al seus alumnes. Pens que tractar aquests valors a l’escola com a guies del nens que formen la societat actual i la futura, és indispensable. De que serveix saber multiplicar si no som capaços d’entendre i respectar la gent que ens envolta, d’escoltar-la, de posar-nos en el seu lloc.
A més a més, és un exemple de l’ensenyança que predicam avui dia: constructivista, significativa, inclusiva i es mostra clarament que els nens desenvolupen i assoleixen competències bàsiques com aprendre a aprendre, autonomia i iniciativa personal, comunicació lingüística, coneixement i interacció amb el món físic i, sobretot, social i ciutadana.

Aquí deixo el documental,

QUIET

A Quiet, Màrius Serra descriu la vida del seu fill LLullu, que pateix paràlisis cerebral, i les emocions que desperta conviure amb un fill que com diu l’autor “no progressa adequadament”.

En aquest llibre autobiogràfic, que l’autor comença amb una frase molt aclaridora “Aquest llibre pot ferir la meva sensibilitat”, es verbalitza l’angoixa per a superar o assumir una situació tant difícil com és saber que la malaltia del teu fill no te cura i, més a més, despullar-se dels sentiments que li provoca. Aquesta realitat, permet fixar-se, gaudir i agrair coses que, d’altra manera, passen inadvertides i donar a les coses la importància necessària i justa que realment es mereixen. En paraules de l’autor: “Quan la medicina pot diagnosticar, tractar i derrotar les malalties hauríem d’organitzar una festa de celebració. Ens passem la vida celebrant èxits absurds...”

D’altra banda, l’obra reflexa la naturalitat amb que la família fa front a la situació, sense dramatismes, però tampoc sense disfressar la realitat. També aporta una gran dosi d’humor i ironia per fer front a l’adversitat. Així es mostra a la visita al Museu de la Ciència de Vancouver, on el LLullu, per la capacitat de mantindre el cervell inactiu, és imbatible en una disciplina valorada com a un joc d’ingeni.

L’escriptor també descriu els sentiments que la societat mostra envers persones amb discapacitats tals com la pietat, el rebuig, la compassió, la incomoditat o la invisibilitat.

Per finalitzar, Màrius Serra, acaba la narració posant veu i moviment al seu fill, vertader protagonista i patidor de la història, i donant compliment al seu desig: “Vull veure caminar al meu fill, Jordi. Més encara, vull veure’l córrer!” malgrat ho aconsegueixi amb un fotoshop.

La meva inQUIETud

En primer lloc, no puc dir ben bé perquè aquesta història m’ha enganxat tant, perquè realment, el tema central del text és la malaltia que pateix un nen des del naixement i que, a més a més, no té cura. És a dir, no és una comèdia que et faci riure i oblidar-te de possibles problemes que t’envoltin.

Malgrat això, consider important i necessari escriure, difondre i exposar aquestes vivències, per a ajudar a conèixer i a adonar-te’n de situacions o problemes que la gent pateix i que moltes vegades no observam. El mateix autor explica que no ha reconegut que un nen té la mateixa malaltia que el seu. També es una bona manera de reconfortar o mostrar maneres d’actuar davant situacions d’aquest tipus: per exemple, seguir fent, dins tot el que es pugui, una vida normal, aportar una dosi d’ironia, de bon humor, etc.

Crec que la postura adoptada per l’autor i la seva família davant del tema, aparcant la dramatització i ondejant la ironia i el bon humor, és una de les millors medicines, encara que sigui pal•liativa. Una bona manera de disfressar, reconfortar o suportar el dolor és ironitzar la situació o buscar el punt positiu de les coses, per petit que sigui.

D’altra banda, valor molt la sinceritat de l’autor i la capacitat per despullar-se mostrant uns sentiments i emocions tant íntims i personals. Irremediablement aquest llibre m’ha recordat a jo mateixa i la meva família. Per un costat, som mare i qualsevol cosa que puga afectar negativament a un dels meus fills, en qualsevol aspecte, em fa un mal immens i per tant, em solidaritzo amb el patiment d’altres progenitors sense poder evitar-ho. Per un altre costat, la semblança amb la malaltia d’un germà meu, que té nom, però no te cura: l’esclerosi múltiple. També nosaltres hem fet servir la ironia, la broma, per a suavitzar moments difícils. Record que l’any passat al forum d’una assignatura, vaig escriure sobre el meu germà. Em va costar molt destapar els meus sentiments, com ha dit l’autor, també podia ferir la meva sensibilitat i encara que no és el cas, pensava que opinaria ell del que jo pogués escriure.

Segons la meva opinió és important escriure sobre qualsevol tipus de malaltia o discapacitat o situació fora de allò que consideram normal per diverses raons: una, aportam coneixements a aquelles persones que no els tenen, tant si els hi fan falta perquè estiguin en una situació semblant o perquè així poden conèixer altres aspectes de la realitat; dos, dóna a conèixer les barreres arquitectòniques, socials o de qualsevol tipus que es troba la gent quan va en cadira de rodes, o és sega, o té qualsevol altra tipus de malaltia o discapacitat i; tercer, si una família amb un nen que pateix aquesta malaltia, que comporta una dosi de feina extraordinària, segueix fent el que feria en cas de que el seu fill fos normal, només es tracta en molts casos, com assenyala l’autor, de fer les coses d’una altra manera, demostra i ensenya que, l’educació inclusiva i “la vida inclusiva” és possible, tant sols haurem de canviar la forma de fer les coses.

Per finalitzar, comentar que, encara que el fet de no seguir la cronologia real per a relatar la història, m’ha embolicat una mica, entenc la postura de l’autor, que no vol dur cap a un final trist.

QUIET, Màrius Serra, Ed. Anagrama. Barcelona, 2008