El documental “Pensant en els altres” s’ha realitzat a l’any 2002, a una escola pública d’una ciutat de 8000 habitants del Japó. El reportatge, premiat per diversos festivals, té com a protagonistes els alumnes de la classe de quart de primària i el mètode d’ensenyança del seu professor Toshiro Kanamori.
Aquesta gravació recollida durant tot l’any escolar, mostra una manera diferent d’ensenyar i aprendre a viure. El professor Toshiro comença la primera classe expressant l’objectiu del curs: ser feliços. Efectivament, basa l’aprenentatge en la felicitat i dóna la clau per a aconseguir aquest objectiu, que és pensar en els altres.
Per a Toshiro, la vida té un gran valor, és única i l’hem d’aprofitar, l’hem d’omplir de felicitat i això s’aconsegueix reafirmant i valorant els punts forts propis i alhora, els punts forts de les altres persones.
Per a aconseguir aquesta empatia, el mestre fa escriure cartes als nens, on expressen els seus sentiments. No es tracta d’una redacció sobre un tema programat, sinó sobre les experiències, vivències, alegries, tristeses, sentiments ... que els nens desitgen contar. Els nens escolten als companys que llegeixen la seva carta i opinen, aprenen a buscar dins ells els sentiments que provoquen les emocions expressades pels companys i d’aquesta forma, comprendre’ls, perquè extreuen del seu interior l’efecte que produiria en ells aquestes vivències. Un exemple molt clar és el de la nena que havia perdut el seu pare als tres anys i fins que no ha escoltat la carta del company que ha perdut a la seva avia i els sentiments que això li provocà, no havia pogut parlar del tema.
Aquesta ensenyança abraça un context molt ampli, surt fora del temps de classe i de l’escola. Els nens continuen reflexionant i exposant els seus pensaments i sentiments mentre mengen. Per a consolar un company que ha perdut al seu pare, el visiten a casa seva i li porten unes llaminadures. És un clar exemple, d’un espai educatiu que no queda delimitat per l’edifici i el material escolar, sinó que es trasllada a l’entorn natural: una excursió pel camp, jugar al pati amb el fang, amb la neu.
El professor Toshiro, afronta el complexa món de les relacions i el respecte mutu, amb convicció, per davant d’altres matèries considerades primordials pels currículums i ho fa de manera que l’aprenentatge dels nens sigui significatiu. Un exemple molt clar és la quantitat de temps que dedica a reflexionar als seus alumnes sobre les actuacions de menyspreu que ha observat en ells i l’efecte que això produeix sobre els companys.
Un altre aspecte molt important i significatiu del mètode d’aquest professor, és que escolta als infants i respecte les seves decisions. Quan castiga a un nen a no provar la barca que ha construït durant el curs amb un grup de companys, perquè no para de parlar, varis companys surten en la seva defensa: un exposa que el càstig és desproporcionat, un altre diu que si el seu company no pot gaudir de la barca, ell tampoc, una altra nena mostra la seva angunia per la situació. El professor reflexiona davant aquestes exposicions i retira el càstig.
Personalment, dir que recomanaria aquest documental a qualsevol mestre, professor, pare, mare, nen, en definitiva a tothom. És un clar exemple de com ensenyar i aprendre a ser persona i viure en societat. És un reportatge que obriria els ulls a aquelles persones que pensen que a l’escola, l’aprenentatge es basa en fer fitxes darrera fitxes, memoritzar i treure bones notes.
Crec que el professor Toshiro desenvolupa una sèrie de valors molt difícils d’ensenyar com l’empatia, el respecte mutu, la tolerància, la convivència i a més a més, ho fa de manera significativa per al seus alumnes. Pens que tractar aquests valors a l’escola com a guies del nens que formen la societat actual i la futura, és indispensable. De que serveix saber multiplicar si no som capaços d’entendre i respectar la gent que ens envolta, d’escoltar-la, de posar-nos en el seu lloc.
A més a més, és un exemple de l’ensenyança que predicam avui dia: constructivista, significativa, inclusiva i es mostra clarament que els nens desenvolupen i assoleixen competències bàsiques com aprendre a aprendre, autonomia i iniciativa personal, comunicació lingüística, coneixement i interacció amb el món físic i, sobretot, social i ciutadana.
Aquesta gravació recollida durant tot l’any escolar, mostra una manera diferent d’ensenyar i aprendre a viure. El professor Toshiro comença la primera classe expressant l’objectiu del curs: ser feliços. Efectivament, basa l’aprenentatge en la felicitat i dóna la clau per a aconseguir aquest objectiu, que és pensar en els altres.
Per a Toshiro, la vida té un gran valor, és única i l’hem d’aprofitar, l’hem d’omplir de felicitat i això s’aconsegueix reafirmant i valorant els punts forts propis i alhora, els punts forts de les altres persones.
Per a aconseguir aquesta empatia, el mestre fa escriure cartes als nens, on expressen els seus sentiments. No es tracta d’una redacció sobre un tema programat, sinó sobre les experiències, vivències, alegries, tristeses, sentiments ... que els nens desitgen contar. Els nens escolten als companys que llegeixen la seva carta i opinen, aprenen a buscar dins ells els sentiments que provoquen les emocions expressades pels companys i d’aquesta forma, comprendre’ls, perquè extreuen del seu interior l’efecte que produiria en ells aquestes vivències. Un exemple molt clar és el de la nena que havia perdut el seu pare als tres anys i fins que no ha escoltat la carta del company que ha perdut a la seva avia i els sentiments que això li provocà, no havia pogut parlar del tema.
Aquesta ensenyança abraça un context molt ampli, surt fora del temps de classe i de l’escola. Els nens continuen reflexionant i exposant els seus pensaments i sentiments mentre mengen. Per a consolar un company que ha perdut al seu pare, el visiten a casa seva i li porten unes llaminadures. És un clar exemple, d’un espai educatiu que no queda delimitat per l’edifici i el material escolar, sinó que es trasllada a l’entorn natural: una excursió pel camp, jugar al pati amb el fang, amb la neu.
El professor Toshiro, afronta el complexa món de les relacions i el respecte mutu, amb convicció, per davant d’altres matèries considerades primordials pels currículums i ho fa de manera que l’aprenentatge dels nens sigui significatiu. Un exemple molt clar és la quantitat de temps que dedica a reflexionar als seus alumnes sobre les actuacions de menyspreu que ha observat en ells i l’efecte que això produeix sobre els companys.
Un altre aspecte molt important i significatiu del mètode d’aquest professor, és que escolta als infants i respecte les seves decisions. Quan castiga a un nen a no provar la barca que ha construït durant el curs amb un grup de companys, perquè no para de parlar, varis companys surten en la seva defensa: un exposa que el càstig és desproporcionat, un altre diu que si el seu company no pot gaudir de la barca, ell tampoc, una altra nena mostra la seva angunia per la situació. El professor reflexiona davant aquestes exposicions i retira el càstig.
Personalment, dir que recomanaria aquest documental a qualsevol mestre, professor, pare, mare, nen, en definitiva a tothom. És un clar exemple de com ensenyar i aprendre a ser persona i viure en societat. És un reportatge que obriria els ulls a aquelles persones que pensen que a l’escola, l’aprenentatge es basa en fer fitxes darrera fitxes, memoritzar i treure bones notes.
Crec que el professor Toshiro desenvolupa una sèrie de valors molt difícils d’ensenyar com l’empatia, el respecte mutu, la tolerància, la convivència i a més a més, ho fa de manera significativa per al seus alumnes. Pens que tractar aquests valors a l’escola com a guies del nens que formen la societat actual i la futura, és indispensable. De que serveix saber multiplicar si no som capaços d’entendre i respectar la gent que ens envolta, d’escoltar-la, de posar-nos en el seu lloc.
A més a més, és un exemple de l’ensenyança que predicam avui dia: constructivista, significativa, inclusiva i es mostra clarament que els nens desenvolupen i assoleixen competències bàsiques com aprendre a aprendre, autonomia i iniciativa personal, comunicació lingüística, coneixement i interacció amb el món físic i, sobretot, social i ciutadana.
Aquí deixo el documental,
No hay comentarios:
Publicar un comentario